.
TOT ESDEVÉ CLAR

 Mica en mica, tot esdevé clar,
el sol s'obre pas enmig del brancatge
il·luminant el camí que tinc davant.
El bosc s'aixeca adormit encara,
i s'espolsa la són i les llavors;
mandrós deixa que els ocells
despertin tothom amb els seus trins
cridant a l'ordre:
......................- a esmorzar!, a esmorzar! -
Unes boires matineres intenten
esguerrar el quadre, però el sol
tossut, les traspassa i acoloreix,
el paisatge on suara estava jo.
Camí amunt, un soroll de frescor
m'indica s'apropa el riu,
lleugera calitja es desprèn
de l'aigua que mandrosa avança,
per anar sense pressa cap la mar.
I mica en mica tot ha esdevingut clar
i ha començat un nou dia,
diferent del d'ahir i del de demà.
La bellesa fràgil de la natura
ha renovat de bell nou,
el ritual de cada dia al matí.
Hom ho contempla astorat,
com qui ho veu per primer cop.
Viure és contemplar, i contemplar
és admirar la bellesa, robada
impunement a la natura.
Jo en sóc el lladre,
acabo de confessar,
més no em denuncieu,
no us farien cas, la llei
no te previst acusar ningú,
...............- encara -
pel fet d'estar,
................ ..cobejós de cel i terra.



.

.